I amb sa guitarreta...

Ara ve Nadal, menjarem torrons i amb sa guitarreta cantarem cançons....
Però no, el post d’avui no és de les típiques nadales!

Cada any, quan arriben aquestes dates tan assanyalades, s’editen tot un seguit de singles nadalens, covers de nadales i, fins i tot en alguns casos, àlbums sencers dedicats al temps de la neu, el torrons i els regals.
Alguns ho fan de manera anecdòtica i d’altres, per a recolçar campanyes humanitàries i solidàries.
Vos deix un “curt” repàs del què s’ha editat per aquest nadal de 2011:

Per sisè any consecutiu, The Killers llancen tema nadalenc, The Cowboys’ Christmas Ball . Està diponible des del dia 1 de desembre, Dia Mundial del Sida i tota la recaudació

de les ventes anirà a la campanya Product Red.

Els americans Flights versionen el conegudíssim Carol of the Bells, amb un resultat quasi irreconeixible i asombrós.

De la unió sentimental d’ambos líders de Dum Dum Girls i Crocodiles, neix aquesta col·laboració amb regust anyenc i sensibler.


 

Els sempre irreverents Flaming Lips (que estaran el proper maig al festival murcià SOS 4.8) s’uneixen a la polèmica Yoko Ono.  No sols editaran una cançó ja editada pel grup l'any 2007, sinó que també estaran tocant 3 dates als Estats Units els darreres dies de l'any. Més info.

La cancó és el Atlas Eets Christmas del Flaming Lips Secret Christmas Album.

Més al nord, els danesos The Raveonettes fan doblet amb The Christmas Song i una versió alternativa del mateix tema.

 

 Seguint al nord, els suecs Mando Diao han grabat  un tema que farà les delicies de les fans:

 

Sortides de la discogràfica de Thurston Moore de Sonic Youth, les Viv Albertine editen aquesta estranya i dramàtica nadala. Està disponible de manera gratuita desde Soundcloud, aquí.

El duo The Kills fan un cover de Silent Night, per la BBC Radio 6.


I res més a dir!BON NADAL!

Emigrants

Com sabeu, avui dissabte 17 si no s’hagués cancel·lat el concert, hauríem rebut la visita del murcians Second. En cap cas diré que estigui enfadada o decepcionada, perquè no crec que viure de gira sigui tot un camí de roses, i més quan en aquest cas la culpa de la cancel·lació ha estat per motius alièns a la pròpia banda.

No soc investigadora ni jutge, i aquí no em dedicaré a trobar un responsable ni a assenyalar ningú amb el dit, però el cas és que, no és el primer cas de cancel·lació sobtada  que sempre queda pendent de reprogramar en una nova data, i acaba en un ab instestato.

I, ara si que, no tenc cap remordiment en enumerar algunes de les bandes (i assenyalar-les amb el dit) que han cancel·lat darrerament, perquè vegeu que no dit mentires: The Bright, Catpeople, Hola  a Todo el Mundo!,  El Guincho, els Tiki Phantoms...

És obvi, que Mallorca i les Illes no son una destinació preferents per als tour managers a l’hora de programar les gires, i per això el qui vulgui veure música ha de partir cap a la península o sortir a l’estranger, en tot cas. Com emigrants musicals. Deixant de costat el temps extra que hi dediques i el tema monetari que això suposa, t’arrisques a organitzar (tot) un viatge per llavors trobar-te amb un directe decepcionant o, directament, un mal concert. Perquè no us cregueu que a altres ciutats el cans van lligats amb llonganisses, i sortir suposi sempre qualitat.

©ChristianBertrand més fotos, aquí

En el meu cas, el cap de setmana de passat vaig sortir a veure el concert dels Friendly Fires a la sala Razzmatazz de Barcelona. Tot i que el directe va esser excepcional, va durar uns brevíssims 45 mins, va començar a las 3 de la matinada( digne de festival, eh?) i amb una sala repleta de cinc autocars de turistes francesos, als que havien venut l’entrada de l’actuació dins els pack turístic. O sigui, que la meitat dels assistents no sabien ni a què venien.

A tot això em refereix quan dic que no sempre sortir suposa un concert perfecte.

Què voleu que us digui? Tot el fet de sortir de l’illa em toca bastant la moral.

Darrerament, les organitzacions de tots el festivals nacionals (o hauria de dir, peninsulars) han començat un foc a discreció, tirant a bombardeig, anunciant tots i cadascun dels dies de la setmana, noves bandes per als cartells definitius. Si les coses continuen així gaire més temps, hi haurà festivals pels que cap tanca publicitaria serà suficient per posar  tots els headliners....

El que vull dir amb això, és que organitzar un concert per alguns illencs és complicat, i totes aquestes confirmacions festivals posen a més d’un en un estat proper a la desesperació.

S’ha de sebre prioritzar un festival o altre, perquè si algú té intenció d’assistir-hi a tots ho duu magre... i amb tantes confirmacions no hi ha déu que trii un sol festival definitiu.

Aquí necessitem un festival en condicions. I el Mallorca Rocks, no és suficient, bàsicament perquè no és una proposta dirigida primordialment als illencs. Les intencions de l’Alternatilla son bones, però la tornada de l’Isladencanta no estaria gens malament.

Mallorca Spring Meeting

Cartell de la festa

La informació d'aquest nou festival i festa universitària que es durà a terme a l'illa és molt escassa i gairebé inexistent, a més, es publica gairebé amb compta-gotes, així que només vos podré parlar del poc que ja s'ha publicat.

Per donar sortida al recinte hoteler del Mallorca Rocks, del proper 2 al 7 d’abril tendrà lloc el Mallorca Spring Meeting, un festival que comptarà amb noms nacionals i internacionals i, de mateixa manera al Mallorca Rocks com a complex hoteler, oferiran tot un seguit d’activitats vacacionals, culturals i d’oci.

Algunes de les confirmacions per al cartell del festival son el dj Juan Magan, Carlos Jean o els catalans Sidonie.
A més, s’han organitzat tot un seguit de festes i sessions especials als locals de Punta Ballena i tot Magaluf.

El fet especial d’aquest festival es que s’ha obert un concurs de bandes nacionals i europees per tocar juntamet amb els caps de cartell. Per a més informació podeu consultar les pàgines locals del festival o bé la publicació general, aquí.


Aquest festival escalfarà motors per a l’inici de la nova temporada del Mallorca i Ibiza Rocks, pel juny de 2012, els quals demà dia 13 anunciaran els actes de la Opening i Closing Party, és a dir, la festa d’obertura i la de cloenda.

Hyperpotamus i DJ Sefty al Harlem Café

 2-12-2011 // Harlem Cafe, Palma // 00h // 90 pers.

Si en les darreres setmanes us heu fixat en les cartells d’espectacles penjats a les parets de Palma, segurament haureu vist el cartell del concert. I han estat aquests cartells atzarosos, l’única manera de promocionar el concert, perquè -no sabem si de manera premonitòria- els encarregats del local, no feren gaire més publicitat de l’actuació. De fet, jo m’hi vaig assabentar així, cosa que sembla mentida visquent en aquests temps de l’informació.

Un petit grupet de gent ja s'arremolinava a les portes del local abans d'estar obert, cosa que, afortunadament, presagiava certa expectació per part del públic. Certament era d'esperar: els promotors The Melancholic Society,  qui van organitzar algunes setmanes enrere l'actuació de Robyn Hitchcock, es trobaven rere l'organització d'aquest esdeveniment.

Encara que el cafè va obrir més tard el d'anunciat els Djs residents i el també l'anunciat DJ Sefty, des de Berlín, van començar a escalfar l'ambient ràpidament. House elegant i enèrgic, música de club, ritmes samplejats i so berlinès, però molt de Chicago. La gent es va animar i va començar a ocupar la part central de la pista. Tot pintava bé.
Fins que, ben passada la mitjanit, va sortir en escena Hyperpotamus. Una sort d'inquiet performer, multi-instrumentista i home-orquestra.
Passat de decibels, Jorge Ramírez Escudero (el seu nom real) es va mostrar enèrgic i bastant àvid. No puc dir que no estigués ‘donant-ho tot’ sobre l'escenari, però la seva actuació no va acabar de convèncer. Pot ser que dins d'un festival semblant, no desentoni i la seva proposta arribi a ser interessant, però per a un públic mallorquí, poc acostumat a segons quines propostes, els seus coralismes, beatboxing, loops i ballarugues minúscules no pegaven ni amb cola per a un local-pub- on la gent va a prendre's una copa, no a escoltar les últimes tendències en improvitzacions i pseudoelectronica. Malament pels organitzadors que no van saber escollir ni el lloc adequat ni van vendre el producte com el que era. Per no parlar que en els joiosos pòsters, estava anunciat com un artista londinenc, quan Hyperpotamus és en realitat espanyol.


No acabo d’entendre com la seva proposta ha pogut arribar al llarg d'Anglaterra, Europa i Estats Units.

Jorge Ramírez Escudero aka Hyperpotamus

 

Cites per als darrers mesos de l'any

Clica per augmentar

Tot i que ja han començat a anunciar alguns dels caps de cartell dels grans festivals de la península, que es celebraran el proper 2012(com és el cas del FIB, L’Arenal Sound de Castelló o el Primavera Sound), encara tenim un mes i mig per davant de 2011, que podem disfrutar, musicalment parlant. I sense sortir de l’illa, és clar.

Avui mateix, s’ha anunciat l’actuació del duo francès Make the Girl Dance, com a protagonistes de la celebració de Cap d’Any del club de Passeig Marítim CulturaClub.

Més proper, tenim el Jazz Voyeur Festival, en la seva octava edició, que començà el passat dia 23 de novembre. Podeu consultar tota la programació aquí.

A més, el dia 3 de desembre Los Secretos passaran per l’illa per presentar el seu nou disc En Este Mundo Raro al Trui Teatre al col·legi La Salle.

Clica per augmentar

Altres dates molt destacables son la celebració de l’10è Aniversari del club Casino Royale a la Sala Assaig, el dia 5 de desembre i aprofitant la festivitat del dia següent. Comptarà amb la visita dels belgues Goose i els madrilenys The Bright, a més del DJ set dels barcelonins Los Tiki Phantoms, i altres sessions de punxadiscos residents i convidats.

I continuant a la Sala Assaig, el 17 de desembre el murcians Second, després d’una gira que els ha portat per tota geografia nacional, presentaran a Mallorca Demasiado Soñadores, el seu cinquè i darrer LP, una visita esperada, perquè no visitaven l’illa des de setembre de l’any passat. Formats el 1997, es donaren a coneixer per guanyar el Global Battle of the Bands a Londres.

Santa Cecília

Una companya em recriminava que al blog faig moltes referències religioses, i la veritat és que té raó. Però aquesta vegada, si aquí (blog més o menys musical) no es pot parlar de la legítima patrona de la música, no sé on es podrà fer.

Dic legítima, perquè en els darrers anys s’han obstinat en crear i celebrar el Dia de la Música el dia 21 de juny. I que consti que és d’agrair que es facin tot tipus de celebracions musicals, però per molt que a una empresa de cervesa ho vulgui, aquesta diada ha estat sempre unida a la festivitat de Santa Cecília, el 22 de novembre.

Cecília de Roma, fou una jove que visqué a finals del segle II d.C., que des de l’infància es convertí al catolicisme. Es casà amb un jove pagà, que finalment es convertí amb el seu germà, i tots dos foren condemnats a mort pels romans. Cecília, també, però va sobreviure a la condemna de morir dins la banyera del seu propi bany, esser ficada dins aigua bullint i la seva condemna final fou morir decapitada. L’executor sense poder separar el cap del tronc, la copejà tres cops i la deixà morir entre la seva sang. Tot i així, va sobreviure durant tres dies més, dedicant-se als més necessitats i cedint la seva virginitat sempre a Déu.

Es creu que el seu vincle musical, deriva dels textos antics que en fan referència com a una màrtir real,  on es mencionen els organis, en llatí instruments musicals, però que en realitat parlen dels instruments de tortura.

Cecília de Roma. Escultura a Trastevere, Rom

A Palma, la diada es celebrarà amb la tradicional Trobada de Bandes de Palma a l’Auditori al Passeig Marítim, el diumenge 20 de novembre. El concert començarà a les 11h i com sempre conclourà amb la Banda Municipal de Palma. Pels qui no hagueu tengut oportunitat d’entrar mai dins l’edifici, aquesta és una bona ocasió perquè serà gratuït, i encara tendreu tot el dia lliure per anar a votar.

Estimar al proïsme

Estima al teu proïsme. I quan dic proïsme, em referesc al teu veïnat. Als nostres veïnats, els portuguesos.
A vegades, em sembla mentida que la proximitat geogràfica no sempre implica un apropament fraternal, i menys musical.
A veure qui s’atreveix a afirmar que no té preferència per la música anglosaxona, al contrari d’altres procedències com pugui esser la portuguesa? La World Music està molt estesa i de moda, però dubt que algú de vosaltres li doni prioritat, així de primeres.

Pels qui desconeixeu el panorama musical de Portugal, us faré 5 cèntims d’algunes bandes punteres, molt conegudes tant al seu país com al mercat brasiler. He de dir, que lo millor de les bandes portugueses, és la quantitat de grups que canten en anglès, precisament per obrir-se a un mercat més extens. O sigui que no podeu dir, que no us agraden perquè no els enteneu ( o després us enganxaré escoltant Sigur Rós i a veure si sou capaços de traduir-me el seu llenguatge pseudo-islandès i inventat!):

Orelha Negra. Projecte sorgit l’any 2009, ajunta funk, soul i trip-hop.

Noiserv. El cantautor lisboeta David Santos, crea, toca i s’edita sol,  amb la única companyia del seu ordinador, una guitarra i petits instruments que empra a mode de loops. Música preciosista i senzilla.

Buraka Som Sistema. El seu arxiconegut tema Wegue Wegue, va eclipsar el seu status de musics mestissos que mesclaven techno i ritmes africans per parts iguals. Tot i així, els tres 3 àlbums els situen bastant més allunyats de l’escena mainstream.

Xutos & Pontapés. Banda formada el 1979, es tracten de tota una institució del rock portugués.

Paus. Formats a Lisboa, son una banda amb una força increïble, que agafen influències del metal, l'electrònica i el rock més progressiu.

I un bon grapat de bandes/projectes femenins...
Mónica Ferraz. Seguint la tendència de cantant-femenina-amb-aires-soul; semblant a l’Alicia Keys o Nora Jones.

Amor Electro. Fent honor al seu nom, es tracta d’una banda de electro pop liderada per Marisa Liz.

Susana Félix. Solista amb aires retro.

Porca misèria

El post d’avui va de porcs. I no ho dic perquè Sant Martí és el proper dia 11, sinó, perquè com es sol dir, del porc s’aprofita tot. Ara sembla que fins i tot la seva música.

El passat dia 2, Gomma Records (Alemanya) i segell de bandes i dj’s emergents com Munk, Pollyester, The KDMS o The Glimmers (qui passaren per l’illa a la Festa aniversari de Dirt Diggler) presentaren el videoclip de It's Brilliant el bonus de track de Hellabuster, segon àlbum de Box Codax.

Per a qui no us soni Box Codax, es tracta de l’alter ego artístic de Nick Mccarthy, guitarrista de Franz Ferdinand, juntament amb la seva dona Manuela Gernedel i Alexander Ragnew.

Si sou capaços de veure el vídeo sencer, podeu sentir-vos orgullosos de vosaltres mateixos.

Seguim amb temes porcins. Encara estic mig trasbalsada amb el nou projecte de Matthew Herbert, One Pig. Seguint el seu procés productiu habitual, enregistrar sons reals per llavors editar-los, s’ha dedicat a seguir tot el procés de la vida d’un porc des de el seu naixement fins, 24 setmanes després, la seva matança i com 16 xefs el cuinaven, posteriorment.

Herbert i la bèstia

El projecte és bastant sucós; de fet, la web musical Pitchork la valorat amb un notable 8.0, però em fa sentir enyorança de l’antic projecte on usava samplejat gravats a discoteques de tot el món.

Podeu escoltar l’àlbum sencer aquí.

Cal dir, que els de PETA ja han posat el crit al cel.

Per concloure, una cosa més agraïda. La publicació musical britànica NME, a la seva secció de nous valors musicals, ha presentat el nou single dels joves anglesos Eastern Lane, I Said Pig On Friday, una bona cançó per començar amb ganes la setmana!OING OING!

Eastern Lane - I Said Pig On Friday (Maxi Single) on MUZU.TV

Platovacío y Holloys en el Teatre de Lloseta

3-11-11// Teatre Lloseta// 21h// ±65pers.

Holloys. Foto cedida por Sandra Almazán

Cuando la promotora Fonart anunció que Holloys volvían a la isla, lo comentamos entre amigos. Acordándonos de su anterior visita por la isla teloneando a Franz Ferdinand, en el Palma Arena, algunos quedamos en ir a verles de nuevo y otros que lo intentarían, más que nada como ejercicio de nostalgia. Pues ni unos ni otros acabaron dignándose a presentarse al concierto, finalmente. Y parece que esa fue la tónica general entre el resto del público mallorquín, porque el concierto fue casi un evento privado.

Abrieron Platovacío, banda palmesana, formados por un trío no exactamente de powerpop, pero sí pop-rock y con mucha power: sonaron claros, compactos y directos. Las comparaciones son odiosas, pero si no lo suelto reviento. Estos chicos no solo suenan muy bien, si no que además se ven terriblemente seguros sobre un escenario; muchas bandas teloneras de las islas deberían tomar ejemplo, y dejarse de tanto roll y centrarse más en el rock, como ellos.

Cuánta razón tenía su cantante Sergio Ruiz al decir entre canción y canción “Somos pocos, pero buenos”. Seríamos pocos, pero desde luego su directo fue muy meritorio, porque por mucho  que poco antes de acabar dirigiese al público “Vamos a tocar una más, porque estamos muy a gusto aquí tocando” lo cierto es que eramos un público hostil, y cualquier banda podría haberse acobardado.

Jim Brown de Holloys. Foto cedida por Sandra Almazán

En cuanto a Holloys, tengo la sospecha que cuanto más intento describir su música más lejos estoy de sacar algo en limpio. Desde California y con su formación habitual, pero no convencional, de dos baterías, guitarra, teclados y sin uno menos de sus dos bajos, venían con ganas de saltar y hacernos saltar (lástima del público, que no acabó de despertar cuando llegaron), pero llenaron el teatre de sus ritmos eclécticos (rozando el ácid jazz cuando Jim Brown, su cantante, echaba mano de la trompeta) y de ritmos irregulares imposibles, casi a modo de loops pregrabados. Nada más lejos, porque sus dos baterías no fallaron ni un solo golpe. Uno de los dos baterías, Bryan Lee Brown y hermano pequeño de Jim, estuvo quejándose durante gran parte del concierto con sus compañeros, no sabemos si por su condición de cabecilla de la banda o por algun problema técnico.

Para sorpresa de todos, salieron a hacer varios bises, a los que Jim Brown concluyó con sus speech no solo lamentando su nivel de español, si no también su desconocimiento del mallorquín y, haciendo alusión a su anterior visita el mayo del año pasado y los problemas técnicos que sufrieron, dijo que sentían el concierto como una cuenta pendiente para con la isla.
Es de agradecer por su parte, además fue un final bastante tierno. Benditos ellos, y benditos Fonart que los ha vuelto a traer.