Tot i que ja han començat a anunciar alguns dels caps de cartell dels grans festivals de la península, que es celebraran el proper 2012(com és el cas del FIB, L’Arenal Sound de Castelló o el Primavera Sound), encara tenim un mes i mig per davant de 2011, que podem disfrutar, musicalment parlant. I sense sortir de l’illa, és clar.
Avui mateix, s’ha anunciat l’actuació del duo francès Make the Girl Dance, com a protagonistes de la celebració de Cap d’Any del club de Passeig Marítim CulturaClub.
Més proper, tenim el Jazz Voyeur Festival, en la seva octava edició, que començà el passat dia 23 de novembre. Podeu consultar tota la programació aquí.
A més, el dia 3 de desembre Los Secretos passaran per l’illa per presentar el seu nou disc En Este Mundo Raro al Trui Teatre al col·legi La Salle.
Clica per augmentar
Altres dates molt destacables son la celebració de l’10è Aniversari del club Casino Royale a la Sala Assaig, el dia 5 de desembre i aprofitant la festivitat del dia següent. Comptarà amb la visita dels belgues Goose i els madrilenys The Bright, a més del DJ set dels barcelonins Los Tiki Phantoms, i altres sessions de punxadiscos residents i convidats.
I continuant a la Sala Assaig, el 17 de desembre el murcians Second, després d’una gira que els ha portat per tota geografia nacional, presentaran a Mallorca Demasiado Soñadores, el seu cinquè i darrer LP, una visita esperada, perquè no visitaven l’illa des de setembre de l’any passat. Formats el 1997, es donaren a coneixer per guanyar el Global Battle of the Bands a Londres.
Una companya em recriminava que al blog faig moltes referències religioses, i la veritat és que té raó. Però aquesta vegada, si aquí (blog més o menys musical) no es pot parlar de la legítima patrona de la música, no sé on es podrà fer.
Dic legítima, perquè en els darrers anys s’han obstinat en crear i celebrar el Dia de la Música el dia 21 de juny. I que consti que és d’agrair que es facin tot tipus de celebracions musicals, però per molt que a una empresa de cervesa ho vulgui, aquesta diada ha estat sempre unida a la festivitat de Santa Cecília, el 22 de novembre.
Cecília de Roma, fou una jove que visqué a finals del segle II d.C., que des de l’infància es convertí al catolicisme. Es casà amb un jove pagà, que finalment es convertí amb el seu germà, i tots dos foren condemnats a mort pels romans. Cecília, també, però va sobreviure a la condemna de morir dins la banyera del seu propi bany, esser ficada dins aigua bullint i la seva condemna final fou morir decapitada. L’executor sense poder separar el cap del tronc, la copejà tres cops i la deixà morir entre la seva sang. Tot i així, va sobreviure durant tres dies més, dedicant-se als més necessitats i cedint la seva virginitat sempre a Déu.
Es creu que el seu vincle musical, deriva dels textos antics que en fan referència com a una màrtir real, on es mencionen els organis, en llatí instruments musicals, però que en realitat parlen dels instruments de tortura.
Cecília de Roma. Escultura a Trastevere, Rom
A Palma, la diada es celebrarà amb la tradicional Trobada de Bandes de Palma a l’Auditori al Passeig Marítim, el diumenge 20 de novembre. El concert començarà a les 11h i com sempre conclourà amb la Banda Municipal de Palma. Pels qui no hagueu tengut oportunitat d’entrar mai dins l’edifici, aquesta és una bona ocasió perquè serà gratuït, i encara tendreu tot el dia lliure per anar a votar.
Estima al teu proïsme. I quan dic proïsme, em referesc al teu veïnat. Als nostres veïnats, els portuguesos. A vegades, em sembla mentida que la proximitat geogràfica no sempre implica un apropament fraternal, i menys musical. A veure qui s’atreveix a afirmar que no té preferència per la música anglosaxona, al contrari d’altres procedències com pugui esser la portuguesa? La World Music està molt estesa i de moda, però dubt que algú de vosaltres li doni prioritat, així de primeres.
Pels qui desconeixeu el panorama musical de Portugal, us faré 5 cèntims d’algunes bandes punteres, molt conegudes tant al seu país com al mercat brasiler. He de dir, que lo millor de les bandes portugueses, és la quantitat de grups que canten en anglès, precisament per obrir-se a un mercat més extens. O sigui que no podeu dir, que no us agraden perquè no els enteneu ( o després us enganxaré escoltant Sigur Rós i a veure si sou capaços de traduir-me el seu llenguatge pseudo-islandès i inventat!):
Noiserv. El cantautor lisboeta David Santos, crea, toca i s’edita sol, amb la única companyia del seu ordinador, una guitarra i petits instruments que empra a mode de loops. Música preciosista i senzilla.
Buraka Som Sistema. El seu arxiconegut tema Wegue Wegue, va eclipsar el seu status de musics mestissos que mesclaven techno i ritmes africans per parts iguals. Tot i així, els tres 3 àlbums els situen bastant més allunyats de l’escena mainstream.
Xutos & Pontapés. Banda formada el 1979, es tracten de tota una institució del rock portugués.
Paus. Formats a Lisboa, son una banda amb una força increïble, que agafen influències del metal, l'electrònica i el rock més progressiu.
I un bon grapat de bandes/projectes femenins... Mónica Ferraz. Seguint la tendència de cantant-femenina-amb-aires-soul; semblant a l’Alicia Keys o Nora Jones.
Amor Electro. Fent honor al seu nom, es tracta d’una banda de electro pop liderada per Marisa Liz.
El post d’avui va de porcs. I no ho dic perquè Sant Martí és el proper dia 11, sinó, perquè com es sol dir, del porc s’aprofita tot. Ara sembla que fins i tot la seva música.
El passat dia 2, Gomma Records (Alemanya) i segell de bandes i dj’s emergents com Munk, Pollyester, The KDMS o The Glimmers (qui passaren per l’illa a la Festa aniversari de Dirt Diggler) presentaren el videoclip de It's Brilliant el bonus de track de Hellabuster, segon àlbum de Box Codax.
Per a qui no us soni Box Codax, es tracta de l’alter ego artístic de Nick Mccarthy, guitarrista de Franz Ferdinand, juntament amb la seva dona Manuela Gernedel i Alexander Ragnew.
Si sou capaços de veure el vídeo sencer, podeu sentir-vos orgullosos de vosaltres mateixos.
Seguim amb temes porcins. Encara estic mig trasbalsada amb el nou projecte de Matthew Herbert, One Pig. Seguint el seu procés productiu habitual, enregistrar sons reals per llavors editar-los, s’ha dedicat a seguir tot el procés de la vida d’un porc des de el seu naixement fins, 24 setmanes després, la seva matança i com 16 xefs el cuinaven, posteriorment.
Herbert i la bèstia
El projecte és bastant sucós; de fet, la web musical Pitchork la valorat amb un notable 8.0, però em fa sentir enyorança de l’antic projecte on usava samplejat gravats a discoteques de tot el món.
Cal dir, que els de PETA ja han posat el crit al cel.
Per concloure, una cosa més agraïda. La publicació musical britànica NME, a la seva secció de nous valors musicals, ha presentat el nou single dels joves anglesos Eastern Lane, I Said Pig On Friday, una bona cançó per començar amb ganes la setmana!OING OING!
Cuando la promotora Fonart anunció que Holloys volvían a la isla, lo comentamos entre amigos. Acordándonos de su anterior visita por la isla teloneando a Franz Ferdinand, en el Palma Arena, algunos quedamos en ir a verles de nuevo y otros que lo intentarían, más que nada como ejercicio de nostalgia. Pues ni unos ni otros acabaron dignándose a presentarse al concierto, finalmente. Y parece que esa fue la tónica general entre el resto del público mallorquín, porque el concierto fue casi un evento privado.
Abrieron Platovacío, banda palmesana, formados por un trío no exactamente de powerpop, pero sí pop-rock y con mucha power: sonaron claros, compactos y directos. Las comparaciones son odiosas, pero si no lo suelto reviento. Estos chicos no solo suenan muy bien, si no que además se ven terriblemente seguros sobre un escenario; muchas bandas teloneras de las islas deberían tomar ejemplo, y dejarse de tanto roll y centrarse más en el rock, como ellos.
Cuánta razón tenía su cantante Sergio Ruiz al decir entre canción y canción “Somos pocos, pero buenos”. Seríamos pocos, pero desde luego su directo fue muy meritorio, porque por mucho que poco antes de acabar dirigiese al público “Vamos a tocar una más, porque estamos muy a gusto aquí tocando” lo cierto es que eramos un público hostil, y cualquier banda podría haberse acobardado.
Jim Brown deHolloys. Foto cedida por Sandra Almazán
En cuanto a Holloys, tengo la sospecha que cuanto más intento describir su música más lejos estoy de sacar algo en limpio. Desde California y con su formación habitual, pero no convencional, de dos baterías, guitarra, teclados y sin uno menos de sus dos bajos, venían con ganas de saltar y hacernos saltar (lástima del público, que no acabó de despertar cuando llegaron), pero llenaron el teatre de sus ritmos eclécticos (rozando el ácid jazz cuando Jim Brown, su cantante, echaba mano de la trompeta) y de ritmos irregulares imposibles, casi a modo de loops pregrabados. Nada más lejos, porque sus dos baterías no fallaron ni un solo golpe. Uno de los dos baterías, Bryan Lee Brown y hermano pequeño de Jim, estuvo quejándose durante gran parte del concierto con sus compañeros, no sabemos si por su condición de cabecilla de la banda o por algun problema técnico.
Para sorpresa de todos, salieron a hacer varios bises, a los que Jim Brown concluyó con sus speech no solo lamentando su nivel de español, si no también su desconocimiento del mallorquín y, haciendo alusión a su anterior visita el mayo del año pasado y los problemas técnicos que sufrieron, dijo que sentían el concierto como una cuenta pendiente para con la isla. Es de agradecer por su parte, además fue un final bastante tierno. Benditos ellos, y benditos Fonart que los ha vuelto a traer.
Seguint les passes del cantant i bateria del seu grup de capçalera, The Killers, Mark Stoermer (baxista) ha presentat el seu nou i primer treball en solitari, Another Life.
Halloween, viral i extés arreu del món, s’ha arrelat tant com la tradició del Pare Noel (quasevol dia acabarem celebrant el Dia d’acció de Gràcies, també...).
Però, tot i la influència d’EUA, no hi ha cap lloc al món on es celebri el dia de Tots Sants com a Sudamèrica, i en especial a Mèxic. Amb una tradició que oscil·la entre el ritus religiós indígena, fins a la tradició gastronòmica de dolços i rebosteria, els mexicans viuen aquests tres dies (recordem que allà es celebra fins el dia 2 de novembre) plens de icones mortuaris, maquillatge i clavells xinesos o, com ells els anomenen, flor de muertos.
I cap lloc com Mèxic per trobar algunes de les millors bandes de l’escena surf i rockabilly, ambdós gèneres sorgits entre els 50 i 60. M’agradaria fer-vos una selecció de les bandes mexicanes més destacables que hi podem trobar, però em limitaré a enllaçar-vos alguns grups amb temes dedicats al seu Día de Muertos.
Lost Acapulco
Sr. Bikini
Davila 666
Los Santísimos Snorkels
Mortum Surfers
EXTRA:
I perquè no, des de Barcelona, els Tiki Phantoms i aquesta joieta.
