Record Store Day en Palma

Toni Munar fue a cubrir la celebración del Record Store Day o Día de la Tienda de Discos que se  celebró de manera mundial este 21 de abril.

Por esta festividad aquí en Palma, la tienda Vinilo del pasaje Antoni Torrandell (entre Oms y la Plaça dels Patins) de Palma, fueron los cicerones de las actuaciones en directo y la sesión del DJ Jas Processor; Maisvinilo se dedicaron en cuerpo y alma, y en latas de cerveza por doquier para todos los allí presentes, para hacer del día toda una celebración por las calles del centro, con mucho buen rollo y con "procesión" y presencia policial incluida.

Os dejo las instantáneas del día:

Misery Strings, tan rupestres como siempre.

Íntima y relajante, Pelusa.

 

Son and the Holy Ghosts, cercanos y animados.

Doctor Martín Clavo tocando en la l'Esquina, justo a pie de calle. Explosivos, habladores y con una mini colaboración especial.

   .

                        

Toni Munar Photography © 

Lana del Rey en Buenafuente

Si os perdistéis la actuación en el programa de Buenafuente del pasado domingo 22...

The Secret Society & Arzobispo en el Vamp Café

Pepo Márquez desde Madrid

20-04-2012 // Vamp Café // 23h

Complicada noche del viernes ante de la disyuntiva entre ir a ver la presentación de Sterlin en el Bar Jarana, a Pujà Fasuà en Tunnel o, bien optar, por el acústico de Pepo Márquez de The Secret Society en el Vamp Café; en un set acompañado exclusivamente de su guitarra, una Coronita y un puñado de oyentes realmente reducido.

El intimismo y el aire claustrofóbico del lugar plus la melancolía de sus canciones, y algun que otro gin tonic de más, no hizo sino sumergirnos en una especie de trance o sueño exquisito. Realmente tranquilo y pacífico. Es por ello, que su propuesta acústica difiere notablemente de su disco, pero mantiene su deliciosa esencia.

Habiendo participado en otros proyectos como Grande-Maslaska, Buena Esperanza o Nine Stories, Pepo Márquez no parecía temer en exceso la falta y proximidad de público y paseó cierto histrionismo en forma de comentarios lacónicos e irónicos. Su porte (valga el comentario personal) nos recordó inevitablemente a James Murphy de LCD Soundsystem. Y algun que otro atributo físico tampoco le faltaba.

Especial, y mucho, mención y atención a Arzobispo aka Ramon Ramone, vibrante e intimista a partes iguales. Estaba pidiendo una buena banda de apoyo a gritos. Aplaudido por el propio Márquez, Arzobispo cabará situándose tarde o temprano como uno de los hypes insulares, hacedme caso.

Toni Munar Photography © 

Crèdits i confessions

Dios nos pille confesados.

Han passat ja set mesos des que vaig crear aquest bloc, i crec que és el moment de fer algunes confessions.
Feia gairebé tres anys que fantasiejava amb la idea d'obrir o participar en algun tipus de publicació musical, primer per parlar de la meva passió, que com podeu deduir és la música, i segon per posar en pràctica els meus coneixements de (quasi) musicòloga i (perquè no dir-ho) de música professional durant 13 anys.
Ni tan sols amb la insistència d'amics i coneguts, m'acaba d'animar i no fou fins que vaig tenir coneixement del concurs de blocs organitzat per la UIB, que vaig finalment donar el gran pas.

Sí, no ho negaré, la motivació principal d'aquest petit projecte meu era l'econòmica, però en aquestes altures què no ho és?
Avui s'ha anunciat al guanyador del concurs, que molt al meu pesar no he estat jo. Sinó el bloc d'un professor. Sí.

Llavors, amb la decepció inicial, m'he plantejat una sèrie de coses.
La primera, clar, enviar el bloc a prendre pel sac (donau-me la llicència de blasfemar, ara que ja no estic sota l'ull concursal). La segona, continuar; però amb alguns canvis. He decidit continuar perquè la feina d'aquests mesos, per damunt de tot, ha estat molt molt gratificant. La gent que he conegut i que m'han ajudat, col·laborat, animat, això no ho enviaria pel sac per res del món.
Es per això que a partir d'ara el bloc tendrà un radi de visió molt més ample, i altres música no tan indies/rock/mainstream tendran cabuda sota aquesta publicació.
A més, és molt possible que, a partir d'ara estarà escrit en castellà.

Emperò, els canvis ja arribaran.
Ara mateix tenc unes ganes irrefrenables d'agrair a tots els que heu ajudat, comentat, animat o simplement llegit alguna entrada: a nen Jorra, na Tara i en Massanet, per ses fotos, tots els comments i recordar-me lo bo que és en Bowie. En Dukanto, per fan incondicional. Na Sandra Almazán per les fotos dels Holloys i trobar-la sempre a primera fila. Al Lu, per les fotos i el Jagger. A l'Esteban (i al Ritmo de la Noche), que em recorda cada dia que la música és algo terriblement divertit i gens seriós. A tots els seguidors i subscrits al mail (Paco? are you alife?). A les sales de concerts de l'illa que, en general, no tenen ni puta idea de tractar als/ les bloggers.
Als meus pares que em donaven el biberó al ritme de Bohemian Rapsody.
Al meu Laguna Boy, pels instants i les instantànies.

Mil gràcies a tots.

Ens veiem a la primera fila.

Keane llancen segon single i vídeo

Es tracta del segon single pertanyent al quart llarga durada dels britànics Keane. Dirigit pels l'espanyols Juan A. Bayona y Sergio G. Sánchez compta amb la col·laboració de Leticia Dolera i Félix Gómez com a protagonistes.

L.A. presenten SLNT FLM a Xocolat

Luis Alberto Segura, líder de L.A.

SLNT FLM (llegit Silent Film) és el nou i cinquè llarga durada de L.A. que avui s'ha presentat a la mítica tenda de discos i marxandatge Xocolat Centre del carrer Font i Monteros de Palma.

En una abarrotada i calorosa Xocolat, Luis Alberto Segura ha fet un petit set acústic de tres temes nous de l'àlbum, en solitari, i una posterior firma de discos per tots els membres de la banda. Un petit set, però suficient per demostrar que Segura cada vegada es troba més llunyà del registre d'Eddie Vedder i la lluminositat i més proper als crooners dels anys 60 i a la melancolia. A propòsit del canvi, el petit acústic de nou material ha sonat molt intimista i quasi esquinçador, tal vegada un mica excessiu per a una presentació a les sis i mitja de l'horabaixa entre amics i coneguts. 

Encara que des d'avui horabaixa està disponible a Xocolat, SLNT FLM sortirà demà al mercat per a la resta de públic.

Toni Munar Photography © 

Segon dia del 2+2 Festival Indie de Interior

14-04-2012 // Sala Abraxas // 21h

Hi ha dues forces gens sobrenaturals que aconsegueixen aturar, o almenys canviar, el ritme natural de les coses. Una és la pluja i l'altra és el futbol, un poder esportiu -pel que sembla- irresistible. Desconec si el partit de Barça - Levante fou la causa de la irregular assistència de públic al segon dia del 2+2 Festival Indie de Interior organitzat pel Cultura Club però sigui com sigui, la Sala Abraxas tardà bastant en omplir-se el que portà a un inici molt atrassat dels concerts. Afegiu-hi a més que els Triángulo de Amor Bizarro (headliners indiscutibles del vespre) no tocaven fisn mitjanit i la resta de bandes eren gairebé desconegudes per a la parròquia. Amb moltíssim menys públic que l'anterior vespre amb Catpeople la majoria dels assistents es tractava de premsa, bloggers, fotògrafs i gent amb una mitja d'edat per damunt dels 30 anys.

Obrint, els portuguesos Norton, deixaren un gust en general agredolç. Si els Uni_form (qui tocaren el dia anterior) son considerats els Interpol portuguesos, Norton son els Two Door Cinema Club patris. Bastant irregular, la seva proposta de pop sense gaire picardia no acabà d'animar els presents encara que la seva versió del Pump up the jam dels Technotronic formà un revol entre el cachondeo i mans indignades que s'alçaren sobre els caps.

Triángulo de Amor Bizarro és una banda classificable però no encasellable. Un trío de Coruña de power-rock hiper accelerat, és una de les bandes possiblement més maltractades del panorama indie nacional. Odii les etiquetes abans mencionades, però d'alguna manera he d'intentar explicar la brutalitat del seu directe.

Triángulo son una banda per veure en directe  i, sobre tot, escoltar en directe. És una llàstima que anar a un concert i estar amb els ulls tancats sigui considerat encara un acte subversiu perquè l'ideal per veure als TAB seria estar amb els ulls closos i deixar-se endur al ritme de la seva potència.

Seriosos i robusts, feren un set curt i intenssísim sense cap bis. En realitat no feia falta. La força del seu so i les llums enlluernadores que portaven et deixaven amb una terrible sensació de sacietat. Així com si haguessis estat tot el vespre a una rave i de sobte et dones compte que son les nou del matí i no pots més.

Seguits per Chinese Christmas Cards, ni tan sols venint recolzats per la mateixa Virgínia Díaz de Radio3 (que els punxa sense aturar al seu programa), no pogueren augmentar el seu poder de convocatòria. Els catalans passaren amb més pena que gloria, acabaren de tocar i marxaren a correcuita amb la coa entre les cames. Un vist i no vist.

Per tancar la nit, Jerry Bouthier i la mateixa Virginia Díaz. El primer, directe des del segell francès Kitsuné i després de punxar a mig món, ens deixà exhaustes amb una playist molt patriòtica amb temes propers al seu segell (Metronomy, Le tigre, Daft Punk, Phoenix...). Tan exhaustes que ja no teníem ni forces per veure a la Virgínia Díaz. Imagina'm si ha vengut altres vegades i ha tornat és perquè li agrada l'illa i a l'illa ens agrada ella.

  

        Toni Munar Photography ©

Especial menció al nou col·laborador del blog i engarregat de la fotografia Toni Munar, qui ha realitzat les fotografies del vespre passat.