Hi
ha dues forces gens sobrenaturals que aconsegueixen aturar, o almenys
canviar, el ritme natural de les coses. Una és la pluja i l'altra és el
futbol, un poder esportiu -pel que sembla- irresistible. Desconec si el
partit de Barça - Levante fou la causa de la irregular assistència de
públic al segon dia del 2+2 Festival Indie de Interior organitzat pel
Cultura Club però sigui com sigui, la Sala Abraxas tardà bastant en
omplir-se el que portà a un inici molt atrassat dels concerts.
Afegiu-hi a més que els Triángulo de Amor Bizarro (headliners indiscutibles del vespre) no
tocaven fisn mitjanit i la resta de bandes eren gairebé desconegudes per
a la parròquia. Amb moltíssim menys públic que l'anterior vespre amb
Catpeople la majoria dels assistents es tractava de premsa, bloggers,
fotògrafs i gent amb una mitja d'edat per damunt dels 30 anys.
Obrint,
els portuguesos Norton, deixaren un gust en general agredolç. Si els
Uni_form (qui tocaren el dia anterior) son considerats els Interpol
portuguesos, Norton son els Two Door Cinema Club patris. Bastant
irregular, la seva proposta de pop sense gaire picardia no acabà
d'animar els presents encara que la seva versió del Pump up the jam dels
Technotronic formà un revol entre el cachondeo i mans indignades que
s'alçaren sobre els caps.
Triángulo de Amor Bizarro
és una banda classificable però no encasellable. Un trío de Coruña de
power-rock hiper accelerat, és una de les bandes possiblement més
maltractades del panorama indie nacional. Odii les etiquetes abans
mencionades, però d'alguna manera he d'intentar explicar la brutalitat
del seu directe.
Seriosos
i robusts, feren un set curt i intenssísim sense cap bis. En realitat
no feia falta. La força del seu so i les llums enlluernadores que portaven
et deixaven amb una terrible sensació de sacietat. Així com si
haguessis estat tot el vespre a una rave i de sobte et dones compte que son les nou del matí i no pots més.
Seguits per Chinese Christmas Cards,
ni tan sols venint recolzats per la mateixa Virgínia Díaz de Radio3 (que
els punxa sense aturar al seu programa), no pogueren augmentar el seu
poder de convocatòria. Els catalans passaren amb més pena que gloria,
acabaren de tocar i marxaren a correcuita amb la coa entre les cames. Un
vist i no vist.
Per tancar la nit, Jerry Bouthier i la mateixa Virginia Díaz. El primer, directe des del segell francès Kitsuné i després de punxar a mig món, ens deixà exhaustes amb una playist molt patriòtica amb temes propers al seu segell (Metronomy, Le tigre, Daft Punk, Phoenix...). Tan exhaustes que ja no teníem ni forces per veure a la Virgínia Díaz. Imagina'm si ha vengut altres vegades i ha tornat és perquè li agrada l'illa i a l'illa ens agrada ella.
Toni Munar Photography © Especial menció al nou col·laborador del blog i engarregat de la fotografia Toni Munar, qui ha realitzat les fotografies del vespre passat.
