 |
| Dios nos pille confesados. |
Han passat ja set mesos des que vaig crear aquest bloc, i crec que és el moment de fer algunes confessions.
Feia gairebé tres anys que fantasiejava amb la idea d'obrir o participar en algun tipus de publicació musical, primer per parlar de la meva passió, que com podeu deduir és la música, i segon per posar en pràctica els meus coneixements de (quasi) musicòloga i (perquè no dir-ho) de música professional durant 13 anys.
Ni tan sols amb la insistència d'amics i coneguts, m'acaba d'animar i no fou fins que vaig tenir coneixement del concurs de blocs organitzat per la UIB, que vaig finalment donar el gran pas.
Sí, no ho negaré, la motivació principal d'aquest petit projecte meu era l'econòmica, però en aquestes altures què no ho és?
Avui s'ha anunciat al guanyador del concurs, que molt al meu pesar no he estat jo. Sinó el bloc d'un professor. Sí.
Llavors, amb la decepció inicial, m'he plantejat una sèrie de coses.
La primera, clar, enviar el bloc a prendre pel sac (donau-me la llicència de blasfemar, ara que ja no estic sota l'ull concursal). La segona, continuar; però amb alguns canvis. He decidit continuar perquè la feina d'aquests mesos, per damunt de tot, ha estat molt molt gratificant. La gent que he conegut i que m'han ajudat, col·laborat, animat, això no ho enviaria pel sac per res del món.
Es per això que a partir d'ara el bloc tendrà un radi de visió molt més ample, i altres música no tan indies/rock/mainstream tendran cabuda sota aquesta publicació.
A més, és molt possible que, a partir d'ara estarà escrit en castellà.
Emperò, els canvis ja arribaran.
Ara mateix tenc unes ganes irrefrenables d'agrair a tots els que heu ajudat, comentat, animat o simplement llegit alguna entrada: a nen Jorra, na Tara i en Massanet, per ses fotos, tots els comments i recordar-me lo bo que és en Bowie. En Dukanto, per fan incondicional. Na Sandra Almazán per les fotos dels Holloys i trobar-la sempre a primera fila. Al Lu, per les fotos i el Jagger. A l'Esteban (i al Ritmo de la Noche), que em recorda cada dia que la música és algo terriblement divertit i gens seriós. A tots els seguidors i subscrits al mail (Paco? are you alife?). A les sales de concerts de l'illa que, en general, no tenen ni puta idea de tractar als/ les bloggers.
Als meus pares que em donaven el biberó al ritme de Bohemian Rapsody.
Al meu Laguna Boy, pels instants i les instantànies.
Feia gairebé tres anys que fantasiejava amb la idea d'obrir o participar en algun tipus de publicació musical, primer per parlar de la meva passió, que com podeu deduir és la música, i segon per posar en pràctica els meus coneixements de (quasi) musicòloga i (perquè no dir-ho) de música professional durant 13 anys.
Ni tan sols amb la insistència d'amics i coneguts, m'acaba d'animar i no fou fins que vaig tenir coneixement del concurs de blocs organitzat per la UIB, que vaig finalment donar el gran pas.
Sí, no ho negaré, la motivació principal d'aquest petit projecte meu era l'econòmica, però en aquestes altures què no ho és?
Avui s'ha anunciat al guanyador del concurs, que molt al meu pesar no he estat jo. Sinó el bloc d'un professor. Sí.
Llavors, amb la decepció inicial, m'he plantejat una sèrie de coses.
La primera, clar, enviar el bloc a prendre pel sac (donau-me la llicència de blasfemar, ara que ja no estic sota l'ull concursal). La segona, continuar; però amb alguns canvis. He decidit continuar perquè la feina d'aquests mesos, per damunt de tot, ha estat molt molt gratificant. La gent que he conegut i que m'han ajudat, col·laborat, animat, això no ho enviaria pel sac per res del món.
Es per això que a partir d'ara el bloc tendrà un radi de visió molt més ample, i altres música no tan indies/rock/mainstream tendran cabuda sota aquesta publicació.
A més, és molt possible que, a partir d'ara estarà escrit en castellà.
Emperò, els canvis ja arribaran.
Ara mateix tenc unes ganes irrefrenables d'agrair a tots els que heu ajudat, comentat, animat o simplement llegit alguna entrada: a nen Jorra, na Tara i en Massanet, per ses fotos, tots els comments i recordar-me lo bo que és en Bowie. En Dukanto, per fan incondicional. Na Sandra Almazán per les fotos dels Holloys i trobar-la sempre a primera fila. Al Lu, per les fotos i el Jagger. A l'Esteban (i al Ritmo de la Noche), que em recorda cada dia que la música és algo terriblement divertit i gens seriós. A tots els seguidors i subscrits al mail (Paco? are you alife?). A les sales de concerts de l'illa que, en general, no tenen ni puta idea de tractar als/ les bloggers.
Als meus pares que em donaven el biberó al ritme de Bohemian Rapsody.
Al meu Laguna Boy, pels instants i les instantànies.
Mil gràcies a tots.
Ens veiem a la primera fila.
