27 de marzo de 2012

UIB FM

El passat divendres, des de la Universitat de les Illes Balears, s'hi va emetre en directe el programa de ràdio dels 40 Principales Anda Ya! Encara que no soc oient habitual ni esporàdica de l'emissora, fa dos anys (l'anterior vegada que van venir per l'illa) també hi vaig anar i la veritat és que em va encantar.
La ràdio m'apassiona i, des de sempre, m'encantaria fer-hi feina. Crec que és una de les poques coses que el temps ha aconseguit millorar, però no canviar, i encara manté aquesta essència especial. Sempre he dit que una cançó quan sona per la ràdio no ho fa de la mateixa manera que ho pugui fer un cd o un vinil, a més de que en cap altra banda es pot conjugar de mateixa manera la música i el coneixement musical. Perquè posar una cançó rere una altra es relativament senzill -i si no fixeu-vos en la quantitat de dj's que hi ha pel món- però a veure qui és capaç de mantenir l'atenció de l'oient i aportant alguna informació rellevant. La màgia de la ràdio és un fet i veure un programa en directe, si ets ràdio-aficionat, és molt entretingut.
El saló d'actes de l'edifici Jovellanos estava totalment ple, la qual cosa feia evident que la gent continua escoltant la ràdio per molts iPods o MP4. Llavors em vaig demanar: Com és què no hi ha cap tipus d'emissora d'estudiants a la UIB? Si alguna cosa caracteritza aquesta universitat és totes les activitats culturals i adreçades als estudiants que s'hi oferten; així, seria tan utòpic realitzar un programa o emisora de ràdio? Crec que no.

Les Campus Radio o Ràdios Universitàries és un fenomen que es realitza des de gairebé inicis del segle XX i a alguns països suposen una vertadera alternativa a les emissores mainstream, funcionant no sols dins els cercles estudiantils sinó fora de la comunitat universitària. En alguns casos es tracta d'una eina d'especialització per als estudiants de carreres audiovisuals, però en la majoria de casos es tracta d'un mitjà de comunicació més, emperò, enfocat des d'una visió diferent a la dels grans mitjans. De fet, a llocs com EUA, India, Canadà, França o Nigèria, les retransmissions universitàries son de les més escoltades del país.
Podeu pensar que dur endavant una emissora/programa de ràdio sols es pot fer mitjançant una transmissió FM o AM, però també existeixen emissions low-power (de baixa potència), de circuit tancat o amb sistemes de generadors de corrent. Però sobre tot, avui en dia, existeixen les Internet radio feeds o ràdios online.
No seria possible i genial poder fer tenir una ràdio des de la nostra comunitat universitària? Jo crec que sÍ.

26 de marzo de 2012

Planetaleta al Cultura Club

Davant la minúscula escena de música en directe a les Balears, els dj's i dj sets de bandes reconegudes són de les poques oportunitats que hi ha per al món musical indie.
Es per això que quan venen a punxar Kaiser Chiefs o Zombie Kids per l'illa, val més anar-hi, perquè no hi ha gaires més alternatives.
Aquesta vegada ens visitava Planetaleta, músic, productor i Dj, membre sempre implicat amb l'evolució de música indie al País Vasc. Javier Letamendia forma part de bandes com El Inquilino Comunista i We Are Standard i d'entre moltes de les bandes que ha produït es troben els mateixos We Are Standard, Zodiacs o Electrobikinis. 

Tractant-se d'un dj que ha actuat a de mitja Europa i Estats Units i una de les figures més inquietes del món indie-electrònic espanyol, la veritat és que la seva sessió prometia. I el fet que ho fes per partida doble (primer el dia 24 a La Penya Artística a Sa Pobla i llavors al Cultura Club) només ho feia remarcar... .Quina decepció de sessió, playlist, punxada o com li volgueu anomenar. Tot un seguit de Michael Jackson's, Queen's, Blondie's, i altres velles glòries que sols canviaren (que no significa, milloraren) quan sonà algun tema de Franz Ferdinand o Chemical Brothers. Res que no hagem escoltat un milió de vegades abans. Francament semblava la visita d'un dj resident de M80 Radio.
Planetaleta aka Javier Letamendia




22 de marzo de 2012

Waiting for... Devendra Banhart

Devendra Banhart
Com alguns sabreu, el títol de l'entrada l'he agafat de l'antic festival que es celebrava a l'illa, Waiting for Waits, en un intent de portar a Tom Waits als nostres escenaris.

És curiós com alguns artistes,  per a o per b, mai tens oportunitats de veure'ls en directe. Ja pot ser Tom Waits, que no es digna a venir, Tom Petty (un altre que tampoc es digna a venir al nostre país) o Devendra Banhart, que duu des de 2009 sense treure material nou amb el seu darrer What will we be ni girar.

Eperò, a finals del passat mes de febrer, a un petit concert a Xile, va presentar alguns temes nous encara sense nom:

A més, des d'avui dia 22 de març fins el proper 13 de maig, Devendra Banhart participarà en una exposició de 360 projeccions de l'artista de Los Ángeles Doug Aitken. La peça, anomenada Song 1, es projectarà a l'exterior del Hirshhorn Museum a Washington DC i tendrà aquesta aparença.
La part musical comptarà a més de Devendra amb James Murphy de LCD Soundsystem, Beck, No Age, Summer Camp, The Flamingos i Peggy Lee. Tots ells versionaran el tema I Only Have Eyes For You de 1930, un tema típic dels estàndars de jazz.
Esperem que tots aquests projectes conclueixin en un nou àlbum proper.





21 de marzo de 2012

M'encanta Lana del Rey


He estat durant molts mesos intentant evitar escriure sobre Lana del Rey. No sols perquè ha estat un fenòmen en boca de tots sinó perquè volia evitar seguir el hype de manera subjectiva.
Ara és, quasi, ridícul que digui que coneixia a Lana del Rey molt abans de que es convertís en Lana del Rey, quan tan sols es coneixia la cançó Video Games i aquesta ni tan sols tenia vídeo fet; aquest vídeo d'aires retro que tant i tant ha donat de que parlar. El meu amic Miquel Àngel i jo, la solíem escoltar una vegada i una altra i ell es delectava amb les poques fotografies disponibles de Lizzie Grant (nom real de Lana del Rey) disponibles al google images. Però repetesc, dir això ara és ridícul. Lana del Rey s'ha convertit en una artista (encara que molts encara discrepen d'aquesta categoria) viral que aixeca tant passions com odiïs.
M'he d'incloure dins el primer grup. No fa res diferent a la resta dels artistes o músics del món: intenta fer-se un lloc al món de la música i triomfar. I punt. Què ha optat per canviar-se el nom i fer us de cirurgia estètica? Doncs, no crec que faci res que no facin molts altres. Què té una imatge super estudiada?doncs tampoc fa res que no facin els altres......

En definitiva. Lana del Rey t'agradarà o no t'agradarà, però és innegable que és un dels fenòmens de l'any.
El passat dia 19 va estrenà nou vídeo de Blue Jeans, un del singles que es coneixien abans de la sortida del seu primer LP Born to die.

18 de marzo de 2012

Garbage: la fi del silenci

Garbage: Duke Erikson, Shirley Manson,  Steve Marker i Butch Vig
Set son els anys que ha tardat Garbage en treure nou material. Del nou àlbum Not your kind of people, que sortirà el dia 15 de maig, ahir se'n va presentar el primer single Blood for Poppies.
 

   

   

   

   

   

 

El tema fou presentat ahir a Radio 3 i ja es pot descarregar des de la seva web (o aquí) i del que se'n llançarà un video clip el proper dia 20.
Artwork simple i delux

Not your kind of people sortirà en dues edicions, una simple i una deluxe amb quatre temes extra. A més han adelantat que sortirà alguna b-side més en algun dels singles que presentin. El traclist fou presentat per la mateixa banda via youtube, que podeu veure aquí.




Aquest llançament ve acompanyat d'una sèrie de dates a festivals i concerts per a la primavera-estiu d'aquest any, entre les quals es troba el Festival Bilbao BBK Live el 14 de juliol.
09/05 Londres
11/05 San Petersburg
12/05 Moscú
16/05 París
16/06 Hultsfred (Suècia)
17/06 Aarhus (Dinamarca)
22/06 Neuhausen ob Eck (Alemania)
23/06 Scheessel, (Alemania)
28/06 Werchter (Bèlgica)

17 de marzo de 2012

Seapunk


Fetitxes del seapunk
Hi ha poques coses que es contagiïn tan ràpidament com les modes, la música i les tendències gràcies a Internet. Una mescla d'aquestes tres coses és el que ha portat el seapunk a ser un dels nou hype, tant com a moviment teen i de moda com a tendència musical.

La paraula seapunk fou inventada per DJ novayorkí Lil Internet i està encapçalat pels productors de Los Ángeles Albert Redwine i Shan Beaste recolçant a bandes com Teams, Fire For Effect, Zombelle, M¥rrĦ Ka Ba i Unicorn Kid.

En realitat, totes aquestes bandes no tenen un nexe sonor clar i és tracta d'una mescla entre el cyber punk futurístic, el new age electrònic i el chill out obsessionat pels sons aquàtics i tropicals.

L'estètica de tot el moviment és gairebé indescriptible mesclant estètica grunge, punk, fashionisme, coke fashion i cultura rave i hippy a parts igual. Això si, tenyir-se els cabells verds o blaus és absolutament imprescindible per formar part del moviment. L'imaginària pròpia està plena de referències als 90, mars virtuals, dofins, platges, collages i paradisos pixelats.


A finals de l'any passat la discogràfica Coral Records va llançar #Seapunk Volume 1 Limited Edition CD​-​R - SPLASH001 que podeu escoltar més avall.


A més us recomano els següents temes: 



A Joyful Noise, el retorn de Gossip

Gossip
El trio d'Olympia, Washington, torna plegat després del projectes en solitari de la seva líder, l'enorme, Beth Ditto. De la mà dels productors Mark Ronson (Amy Winehouse, Kaiser Chiefs, Lilly Allen et al.) i Xenomania aka Brian Higgins (Pet Shop Boys, Saint Etienne), Beth Ditto, Nathan Howdeshell (guitarra) i Hannah Blilie (bateria) presenten nou àlbum A Joyful Noise, del que ja es coneix l'artwork, la llista de cançons i el primer single Perfect World, que podeu escoltar més avall. El nou àlbum de Gossip, molt menys electrònic que el seu anterior treball, sortirà el proper 22 de maig i tendrà els següents temes:

Melody Emergency
Perfect World
Get A Job
Move In The Right Direction
Casualties of War
Into The Wild
Get Lost
Involved
Horns
I Won’t Play
Love In A Foreign Place


10 de marzo de 2012

No puc deixar d'escoltar Trust

Maya i Robert

Alguna cosa es mou a Canadà, que els fa que -darrerament- tots els nous projectes destacats que surten de les seves fronteres pareixen tallats pel mateix patró. Em refereixo a totes aquestes bandes de so obscur, depriment i electrònic, de naixement post-Arcade Fire, que s'han donat a conèixer darrerament, com és el cas de Crystal Castles, Death From Above 1979, Grimes i Trust.



De Grimes en vaig parlar a una entrada passada i Crystal Castles son gairebé tant mainstream com qualsevol de les bandes indies de masses. Trust son una duo de Toronto que acaben de publicar el seu primer LP, TRST. La banda formada per Maya Postepki (bateria de la banda Austra a més d'altres projectes) i Robert Alfons llançaren l'any passat el vídeo Candy Walls, que ha culminat amb la sortida de TRST el passat dia 28. TRST, és un disc sense gaires canvis; obscur, de sintetitzadors senzills i veus sense gaire pompositat, però de resultat molt efectiu. El tracklist, ja disponible a youtube, és el següent i Sulk és el seu primer single, que encara no té vídeo:
Artwork de TRST
  1. Shoom”      
  2. Dressed for Space
  3. Bulbform
  4. The Last Dregs
  5. Candy Walls
  6. Gloryhole
  7. This Ready Flesh
  8. F.T.F.
  9. Heaven
  10. Chrissy E
  11. Sulk”    

6 de marzo de 2012

Els lletjos ho fan millor

No us podeu fer una idea de tot el que em vaig riure ahir quan a la pàgina oficial de facebook de Jónsi (cantant de Sigur Rós) hi pujaren un antic vídeo on hi apareixen ell i, la seva parella sentimental i col·laborador, Alex Somers. Tots dos, en mig del seu jardí i acompanyats d'un conill negre, es dediquen a fer un pastis de maduixes en versió bilingüe, tant en islandès i anglès.

No em vaig sorprendre tant per la situació inevitablement còmica, sinó com una persona no gaire agraciada físicament podia tenir una veu tan captivadora com la seva. Ho vaig comentar amb uns companys, i la veritat és que hi ha artistes que tot i tenir unes veus increïbles, son rematadament lletjos. Aquí no volem faltar el respecte a ningú, però ens ha semblat graciós fer una llista d'alguns d'ells: 

 




12. Serge Gainsbourg. El bohemi francès per excel·lència, tot un Dylan parisí, de veu ensomiadora, que va captivar a la mateixa Jane Birkin.


 




11.  Sia. Cantant australiana, que darrerament sòna molt a la ràdio, per un remix de The Girl You Lost (To Cocaine) un tema de 2007 i recentment participà en la BSO de Twilight.



 





10. Dee Snider. Líder de Twisted Sister, i cara reconegudíssima del Glam Rock petardo, li agrada més el maquillatge que al  pallasso Ronald McDonald.










9. Tracey Thorn. La veu al front de Everything but the Girl és tot una llegenda del pop britànic dels anys 80, de veu  però allunyada de la figura de les topmodels. Ens recorda inevitablement a Romy de The XX, banda amb la que col·laborà en el cover de Night Time, que podeu escoltar aquí.



 


8. Bez. Ningú ha sabut aprofitar tant alguna cosa, sense fer absolutament res de res a part de tocar unes maraques. Tot i així, Happy Mondays i tot el moviment Madchester no serien iguals sense ell i els seus excessos.





 



7. PJ Harvey. No necessita gaires presentacions. Fou la guanyadora del Mercury Prize de l'any passat, icone de la música britànica, del feminisme i per haver sigut parella de Nick Cave.




 



6. Faris Badwan. Amb uns cabells impossibles de traspassar, una quasi extremada primesa i un nas amb personalitat pròpia, té una veu molt potent i obscura i és el líder de Cat's Eyes i The Horrors.









5. Lemmy. Unit a Motorheäd per a tota la eternitat, la seva protuberància facial és quasi més icònica que tot ell.











4. Susan Boyle. Revolucionà el món televisiu, internet i les llistes de ventes es postraren als seus peus. Tots coneixem la seva història.
 






3. Bradford Cox. És el líder de Deerhunter i Atlas Sound, però sobretot conegut per la seva primesa camí de l'anorèxia i estar sempre demacrat.

 









2. Thom Yorke. Radiohead no seria res sense ell, però no es pot dir que sigui un sexsymbol. Tot i així, ha estat triat com la veu més eròtica del Regne Unit en diverses ocasions.






1. Shane MacGowan. Líder de The Pogues i indiscutible figura del Punk britànic, la seva aparença a augmentat en proporció a la seva mala vida.

4 de marzo de 2012

El nou heroi del soul britànic: Michael Kiwanuka

Michael Kiwanuka a Primrose Hill, Londres
Fa al voltant d'uns sis mesos que la prensa va començar a tenir en compte a Michael Kiwanuka, quan es convertí en el support act d'algunes dates britàniques del tour d'Adele.
Aquest cantautor britànic d'orígen ugandès, de veu captivadora, elegant i atmosfèrica, a més, es convertí en un dels guanyadors del Sound of 2012 organitzat per la BBC  a principis de l'any 2012, una sort d'aposta dels nous projectes musicals de l'any. Kiwanuka que l'any passat signà per la discogràfica Polydor Records, el proper dia 12 de març llançarà el seu debut Home Again, del que ja se n'ha extret tres singles, que podeu escoltar a continuació. Michael Kiwanuka és tot un nou talent a tenir en compte.




3 de marzo de 2012

Platovacío presentan Destructivo Plan en Es Gremi

2-03-2012 // Es Gremi // 23h // 40 pers.
Quien fuese a Es Gremi esperando un pequeña presentación del nuevo disco de Platovacío, debió quedarse muy desconcertado. En un happening en toda regla, Platovacío reunió a amigos, colaboradores y familiares para hacer una buena presentación en condiciones, en la tocaron su nuevo trabajo Destructivo Plan en su totalidad, de pe a pa, todo un tour de force de once canciones grabadas el pasado año.

Además de contar con una pequeña exposición de obras del encargado de la portada del disco, Joan Riba (quien estuvo también presente), se les regaló a los asistentes  una lámina del artista y el mismo Destructivo Plan.

Abriendo la noche -con bastante retraso en cuanto a la hora publicada- un valiente Snowplow (alter ego musical de Gorka Vich) acompañado solo de su guitarra formó un tándem prácticamente perfecto, de sonido limpísimo y claro, repartiendo importancia entre voz y guitarra a partes iguales. Snowplow fue una grata sorpresa; un adorable gafapasta que ciertamente vierte alguna luz sobre los solistas acústicos. Y es que empezamos a estar un poquito atragantados del combo fémina indie plus guitarra. A pesar de acabar  con varias covers muy conocidas (Dakota de Stereophonics, Best of You de Foo Fighters, Sway de The Kooks o Wonderwall de Oasis) la actuación se vino abajo y perdió la fuerza inicial.  

Justo después de acabar como Snowplow, él mismo, estrenó el primer single y video de Destructivo Plan y es que, juntamente con un equipo de producción, es el director del videoclip. El vídeo de La Duda (que ya puede verse online) hecho en un elegante y continuo blanco y negro, muestra a la banda a modo de secuencias tocando en un set completamente blanco. Personalmente hubiese descartado poner color a los últimos segundos de vídeo, pero supongo que los creativos tendran sus motivos para haberlo hecho así.

Sin mucha demora, Platovacío subió al escenario con un sonriente Sergio Ruiz, líder que se mostró bastante locuaz y próximo con todos los asistentes. Acompañando de Manu Montane y Miguel Diéguez tocaron del tirón su primer LP siguiendo estrictamente el orden del disco físico. Es una lástima, que luego de oír el disco en casa, no hayan sido capaces de trasmitir el poderío que lucen en los directos también en las grabaciones. Porque, Platovacío serán un trío de poprock, pero 25% pop y 75% rock y de ello debiera quedar constancia siempre. De los once temas destacan Largo Viaje, que por momentos su batería recordaba a D is for Dangerous de Arctic Monkeys y el antepenúltimo track, Duerme la Ciudad.

El evento acabó con un gracioso saludo general al público, que luego culminaron firmando su flamante primer LP a los allí presentes.
 
Artwork del álbum del pintor Joan Riba
Fotos del evento
©T.S. photography

Eleanor

Us heu fixat alguna vegada de totes les cançons que  tenen com a protagonista a una Eleanor?
Deixo una petita playlist sobre Eleanor(s) per a que passeu el cap de setmana animats.